La vida d‘Angela Yvonne Davis - 12 mesos, 12 històries.

Coneixeu els llibres de “Contes de bona nit per nenes rebels”? El meu fill té el primer volum i la història de grans dones ha impregnat molts vespres a la vora del seu llit. 

No sé si en els altres llibres de la sèrie hi figura l’Angela Davis, però és ben bé que podria: una vida emblemàtica i una icona de moltes lluites. No és d'estranyar que ens la fem nostra en aquest primer mes de Gener del nostre calendari virtual 2021 "12 mesos, 12 històries".



Com començar a narrar la seva història? Potser per com va arribar a ser la dona que és avui. 


L’Angela va néixer el 26 de gener del 1944 a Birmingham i va créixer en una era dels Estats Units on els afroamericans eren ciutadans de segona, les lleis els imposaven una segregació racial i l’extremisme racista blanc estava en plena efervescència. Vivia a la barriada de Dymanite Hill (Turó Dinamita) de Birmingham, dit així per totes les accions que el Ku Klux Klan va realitzar-hi. Creixent entre cases dinamitades va aprendre gràcies als seus pares, mestres i activistes pels drets civils, que odiar a les persones negres no era natural. Durant aquells anys va experimentar les primeres nocions de la resistència, amb accions que avui podríem veure com entremaliadures infantils, però que en aquells dies eren molt més, eren accions transgressores contra un sistema opressor. En les seves paraules: “vaig aprendre que la resistència pot ser divertida”. 


Va ser una estudiant brillant i gràcies a una beca dels quàquers va poder seguir els seus estudis de secundària a un institut privat de pedagogia progressista de Greenwich Village, Nova York. Es va allotjar a Brooklyn, a casa del reverend William Howard Melish, activista que formava ja part de la Llista negra de l’administració McCarthy. Aquesta fou l’etapa de major presa de consciència política: va ser aquí, a Nova York, on va conèixer el socialisme, va situar els problemes racials dins el context de la classe obrera i va participar en les primeres manifestacions en suport al Moviment Afroamericà pels drets civils. 


Amb 18 anys va aconseguir una altra beca, aquest cop per estudiar francès a Massachusetts. La seva carrera incloïa també una estada d’un mes a França, a la que va poder anar gràcies a la suor de la seva pròpia feina. Va ser allà, a Biarritz, quan un nou atac dels supremacisme blanc va assassinar quatre nenes de la seva ciutat natal: havien fet esclatar una bomba a l'església on Martin Luther King solia anar. Quatre nenes entre 11 i 14 anys que coneixia, dues d’elles veïnes. L’Angela Davis va alçar la seva veu per dir que aquest episodi no era un fet aïllat, 21 bombes en els vuit anys anteriors ho demostraven, es tractava de “la rutina quotidiana, sovint monòtona, de l’opressió racista”. 


D’aquella època us recomanem una cançó basada en aquella matança, que pel lloc i per les víctimes van provocar un dolor molt singular. “Mississipi goddam” de Nina Simone.



Seguint amb la nostra jove Angela Davis, després del mes a França, va passar un estiu a Alemanya, visitant sovint Berlin, i marcant la seva joventut per l’activisme socialista i per les manifestacions contra la Guerra del Vietnam. Mentrestant, als Estats Units, el moviment d’alliberament afroamericà va evolucionar en el moviment conegut com a Black Power i l’Angela va decidir tornar per formar part de tot aquest episodi de la història. 


Lluitant sempre pels seus ideals, va seguir amb la seva vida laboral com a professora a la Universitat de Califòrnia. Al 1967 es va unir al partit de les Panteres Negres, i l’any següent es va involucrar amb el Partit Comunista. Fou la seva militància política el que provocà la seva expulsió de la universitat al 1970, quan el FBI va informar-ne al Consell de Regents de la universitat. A partir d’aquests moments va esdevenir una icona de la lluita pels drets civils


Un altre dels camps de batalla de l’Angela Davis va ser les presons. Implicar-se en el cas Nolan-Jackson va provocar que els anys següents de la seva vida fossin dignes d’una pel·lícula, d’aquelles que ens acabaríem fent aliats dels oprimits. W.L. Nolan, afroamericà que havia establert una sucursal de les Panteres Negres juntament amb George Jackson, va ser trobat mort a la presó. Mort o assassinat? La justícia va determinar que el guarda havia comès un “homicidi justificable”. Més endavant un guarda va ser assassinat, i la cerca de culpables va aterrar sobre George Jackson i altres presoners, el motiu? La venjança del seu amic. El germà petit de Jackson volia salvar al seu germà, així que va irrompre a la cort del comtat de Marin amb una metralladora, prenent ostatges i exigint-ne l’alliberació. Va morir d’un tret. George Jackson, presoner del sistema, va començar a relatar les seves experiències i un any després, al pati de la presó, els guardes van disparar-li a mort, portava una pistola automàtica i deien que volia fugir. Com també deien que havia estat l’Angela Davis qui havia introduït l’arma de contraban a la presó. Tant fou així que l’FBI va ordenar-ne la búsqueda i captura, com ella mateixa expilca: 


“Va aparèixer a la pantalla una fotografia meva, i una veu greu dient Angela Davis és un dels deu criminals més buscats pel FBI. Probablement vagi armada; si la veuen, no intentin fer res; posin-se en contacte immediatament amb el FBI. En altres paraules, deixin al FBI que sí que va armat, l’honor de fotre-li un tret”. 


Va ser arrestada dos mesos després i va ser empresonada durant quinze mesos. La seva estada a la presó en plena efervescència de la lluita pels drets civils va mobilitzar centenars de persones a demanar la seva llibertat, fins i tot fora dels Estats Units: el lema de “Free Angela” va arribar va convertir-se en un crit  internacional exigint la seva llibertat. Durant el seu empresonament, Angela Davis va mantenir-se activa demandant millor condicions pel sistema carcerari, lluita que encara continua actualment. Finalment, en el judici va ser absolta de tots els càrrecs, però l’aleshores governador de Califòrnia, Ronald Reagan, va demanar que no se li permetés de fer classes en cap de les universitats estatals, i durant uns anys aquest va ser el preu a pagar. 


Mai ha desistit en el seu activisme polític, va seguir estudiant i es va convertir en catedràtica en estudis d’ètnia i de la dona a la Universitat Estatal de San Francisco i va tornar a la universitat de Califòrnia al 1980, després d’haver rebut diferents premis. 


La seva valentia i força la va portar també a declarar públicament a la revista gai nord-americana “Out” que era lesbiana, fou al 1997. Com va dir ella en una de les conferències que ha donat: 


“Tanquin els ulls i pensin en el que significa ser dona, se negra, ser lesbiana i ser comunista”. 


Una vida de lluites: drets civils, antiracisme, feminisme... Si feminisme també, tot i que en aquest article no us n'hem parlat massa. Si voleu conèixer la petjada que ens ha deixat en els camins cap a la igualtat, estigueu alerta i llegiu el següent article!


Per últim us deixem aquí els diferents materials digitals que us hem preparat per poder tenir el vostre calendari virtual del mes de gener:



Fons de pantalla per ordinador (amb calendari o frase)






Fons de pantalla per mòbil (amb i sense calendari):








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Maleta coeducativa

Alexandra Kol·lontai - 12 mesos, 12 històries