El feminisme de l’Angela Davis

De ben segur que algun dia haureu llegit o escoltat una de les seves frases més conegudes: 


“Feminisme és la idea radical que les dones són persones.”


Nascuda el 26 de gener del 1946, l’Angela Davis és la nostra primera protagonista d’aquest projecte de “12 mesos, 12 històries”. Tota la seva vida (vegeu l’article sobre la seva biografia) ha estat una cerca incessant de la justícia, des de la lluita contra el racisme imperant als Estats Units dels anys 60 i 70  fins la lluita contra les presons. .


Ella reivindica un feminisme que ens representi a totes, no només parlant de les qüestions de gènere, sinó també els altres factors relacionats amb els mateixos drets humans. Així doncs, avui us presentem un dels màxims exponents del feminisme antirracista i la interseccionalitat, un feminisme inclusiu, ampli i espaiós, que posi al centre totes les opressions. Com diu ella, no s’entén un feminisme que no sigui antirracista i anticapitalista:


“El feminisme eficaç ha de lluitar contra l’homofòbia, l’explotació de classe, raça i gènere, el capitalisme i l’imperialisme.”


En el llibre “Women, Race and Class” (traduït al castellà com a “Mujeres, raza y clase”), publicat al 1981, hi trobem un estudi de la història del moviment d’alliberació de les dones dels EUA des dels anys de l’esclavatge, mostrant com el feminisme des dels seus orígens havia estat impregnat de prejudicis de raça i classe, i on la categoria “dona” era (i encara és moltes vegades) una categoria que s’equipara a la dona blanca, heterosexual i de classe mitjana


Així doncs, veiem en tots els seus discursos com defensa un feminisme intereseccional. Sabeu què és la interseccionalitat? Intento fer-vos-en cinc cèntims, és una teoria desenvolupada per Kimberlé Williams Crenshaw als anys vuitanta del segle passat que emfatitza les diferents identitats socials que interseccionen tant en una sola persona com en una societat i els seus respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació. Més concretament, pensa en les diferents categories, tant biològiques com socials, que interaccionen i que fa que cada opressió sigui diferent i no es pugui entendre una sense l’altra, per exemple: el gènere, l’ètnia, la classe, l’orientació sexual i l’edat entre altres. Les opressions que patirà una dona blanca, de mitjana edat, heterosexual i de classe benestant no tenen possiblement res a veure amb les que una dona negra, jove, homosexual i de classe baixa viurà al llarg de la seva vida. 


Un exemple que ella mateixa utilitza és el del “sostre de vidre”. Aquesta metàfora s’utilitza per criticar el fet que les dones no estiguem sovint en llocs de responsabilitat en les empreses o en la mateixa esfera política. Però com ella diu, el sostre de vidre “no apel·la realment els moviments massius de persones, ens parla d’un feminisme que només serveix a les dones que ja estan a dalt, que realment poden tocar aquest sostre”. Dones que si bé segueixen sent oprimides, no sempre veuen els seus privilegis, i sovint són capaces de segregar i explotar laboralment a altres dones. 


Creus que el feminisme tradicional, el de la categoria de “dona” que abans comentàvem, ha avançat molt des dels anys setanta? No podem negar que hi ha hagut avenços, però la realitat és que la majoria de discriminades segueixen sent les dones, les que es dediquen a les cures, a la neteja, a la llar… i moltes vegades, dones migrades. Encara hi ha latent en aquesta societat un feminisme blanc i burgès que oblida de manera conscient problemes de raça i classe, privilegiant les que ja tenen privilegis. 


“I les dones que estan a sota? Volem un feminisme que representi l’interès de totes i que s’amplii a tot l’àmbit polític per concebre un món més just.” (Angela Davis)


No és d'estranyar que haguem escollit la vida i el feminisme que l’Angela Davis defensa per començar l’any. És un bon moment per mirar-nos al mirall, ser constructivament crítiques amb nosaltres mateixes, reconèixer els nostres privilegis i seguir buscant una igualtat, portant, com l’Angela ens convida, el feminisme a les dones de classe obrera, a les d’altres ètnies, a les trans, les pobres i indigents, les oblidades... Dones la vida de les quals han estat excloses de la història universal. 


Com a dones de Camins per la Igualtat, us convidem a fer-vos vostres les seves paraules, ser la columna vertebral del moviment de la justícia social i seguir el seu mantra:


“No accepto les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar.”




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Maleta coeducativa

La vida d‘Angela Yvonne Davis - 12 mesos, 12 històries.

Alexandra Kol·lontai - 12 mesos, 12 històries